El bou

Amb aquest nom s’anomena la xarxa que utilitzen els quillats en la pesca d’arrossegament.

Mirant el dibuix de l’art es pot veure que la xarxa té la forma d’un embut que s’eixamplaal final. La boca de l’art (lloc on s’obre) no és, però, totalment circular.

La part que hi ha més a prop de la barca són dues peces de xarxa que formen com dos braços estrets i bastant llargs. Aquests braços tenen la malla força clara (de forat gran) i per la part que mira a la barca acaben pràcticament en punxa. Aquestes peces de xarxa reben el nom de bandes.
En el dibuix també es veu que les bandes van lligades a unes cordes gruixudes, tant per la part de dalt com per la de baix. De la de dalt se’n diu buldau de suros, i hi van lligats uns flotadors plàstics o metàl·lics que els pescadors anomenen boles, bombilles o, simplement, flotadors. Tenen la funció d’obrir verticalment la boca de l’art, que, en llenguatge mariner, es diu gola. La corda inferior de les bandes duu ploms i cadenes de ferro; s’anomena buldau de ploms.
El buldau de suros és més curt que el de ploms i, per tant, la xarxa de la part superior de la gola (que s’anomena cel) està mésavançada que la de la part inferior. El buldau de ploms s’arrossega pel fons i va aixecant el peix, que no pot sortir per dalt car es troba amb el cel.

La xarxa s’estreny progressivament fins a arribar al màxim en el goleró, que després s’eixampla formant el cóp o corona, que és el lloc on el peix queda retingut. A cada cantódel cóp hi trobem unes bagues de corda que s’anomenen cornalons i serveixen per a moure el cóp.De cadascuna de les bandes del bou, i en direcció a la barca, en surten dues cordes, anomenades malletes, que, per l’altre extrem, van lligades a la part externa de les portes. A la part interna de cadascuna d’aquestes, s’hi ferma un dels cables que, per l’altre extrem, s’enrotlla al chigre.

Teòricament, a Vilanova i la Geltrú les barques de la pesca al bou tenen la sortida establerta a les set del matí. El patró governa el bastiment cap allà on creu que pot fer una bona pesquera. D’aquests llocs els pescadors en diuen calador o mar i cadascun té un nom determinat. Un cop s’ha arribat al calador, es cala l’art, que vol dir que es llança la xarxa a l’aigua. Aquesta operació es fa sempre començant primer pel cóp i anar seguint fins a arribar a les bandes i, tot seguir, les malletes i mantenint sempre un mínim de màquina endavant per evitar que s’apili. S’amarren les malletes a la part exterior de les portes. S’afluixa el fre del chigre alliberant el cable, les portes s’enfonsen i el bou les segueix, donant més màquina i, per tant, augmentant la velocitat de navegació. Un cop s’ha donat tot el cable necessari, es frena el chigre, es redueix la màquina perquè les portes arribin al fons i, a poc a poc, estorna a augmentar la potència del motor pertal que la xarxa comenci a pescar.
Quan la barca es posa en moviment, la xarxa es va arrossegant pel fons per la tracció del motor i s’obre lateralment per la resistència a la tracció que ofereixen les portes que actuen com a divergents, i verticalment per l’acció de flotació exercida per les boles del buldau de suros. Passat el temps que el patró considera suficient per a haver agafat prou peix, o bé perquè l’orografia o la superfície del calador no permeten seguir, comença la maniobra de xorrar o llevar (treure l’art de l’aigua). Amb la barca parada, el chigre comença a girar i, a poc a poc, va plegant els cables a la bobina fins que arriben les portes, que s’amarren als laterals del pal. Es deslliguen les malletes de la part externa de les portes i, normalment, s’enrotllen en una bobina exclusiva per a elles situada més a popa del chigre del cable o bé s’estiben a coberta. Finalment, arriba l’art, que, com que ve carregat de peix i pesa molt, s’acaba de pujar dalt de la barca amb un bossell senzill o dobleque hi ha al capdamunt del pal. Quan el cóp és dalt de la barca, se’l belluga utilitzant els cornalons i se l’obre per una lligada o una gran cremallera que té a l’extrem posterior. Aleshores cau damunt la coberta tot el que s’ha capturat. Després, es fa la tria de la pesquera, es renta, s’encaixa, es fa una darrera tria i s’estiba a la gelera fins a arribar a port per vendre-ho a la subhasta.

El bou és una xarxa que pesca arrossegant, ja que és la barca qui l’estira. A diferència de la majoria dels altres arts, és el bou el que va a cercar el peix, naturalment sense que el patró sàpiga si n’agafarà o no. Amb aquesta xarxa es pot pescar en fons de tota mena sempre, és clar, que no hi hagi obstacles, perquè l’art hi quedaria arrapat i es trencaria. Amb aquest art també es pot pescar en moltes fondàries, amb la tecnologia actual no surt a compte ultrapassar els 700 o 800 m de fondària. La diversitat d’espècies que es capturen amb aquest art és molt alta i depèn de la tipologia del fons i la fondària. Entre les més habituals hi trobem: maire, bròtola, lluç, rap, congre, pixota vermella, palaia, gamba, escamarlà, pop i un llarg etcètera.