El palangre

Un palangre genèric consta, fonamentalment, de tres parts:

• Una corda de teixit sintètic que s’anomena mare. 

• Uns trossos de fil de niló monofilament (transparent), cadascun dels quals s’anomena braçolada, i que per un extrem van lligats a la mare a intervals regulars i per l’altre s’hi enfereix un ham. 
• Els hams, el nombre dels quals és el mateix que el de braçolades i de mida variable segons el peix que es vol pescar.

Per evitar que el corrent s’endugui el palangre que es cala damunt del fons, els extrems s’amarren al capdavall d’un cap més gruixut que s’anomena sirga i que porta un pes que, d’una banda, ajuda que el palangre s’enfonsi i, de l’altra, que romangui en el lloc on s’ha calat. Aquest pes s’anomena mort i és fet de ferro, normalment en forma de torpede o de cilindre amb un extrem acabat en punta i una anella en l’altre. Antigament, però, era una simple pedra. Per l’altre extrem, a la part de la superfície, la sirga va lligada a un gall, que és el nom que rep el conjunt format per algun objecte que suri i un altre que serveixi per a senyalitzar. En els palangres més senzills i que es calen prop de terra, el gall pot ésser tan senzill com una post de suro amb un pal que el travessa i un tros de drap o de plàstic en l’extrem superior. En el cas més complex, com en els palangres de superfície utilitzats per a capturar grans peixos, acostuma a ésser una boia grossa de goma amb un llarg pal que la travessa i en l’extrem superior un reflector de radar. La sirga, doncs, és el vincle entre el palangre i la superfície.

Hi ha moltes maneres de pescar amb el palangre segons l’espècie que el pescador vulgui aconseguir. Com que una de les més apreciades és el lluç, tot seguit en descrivim amb una mica més de detall aquest tipus concret.

En els palangres de lluç, fins no fa gaires anys, la mare era feta de niló trenat d’uns tres mil•límetres de diàmetre i cada «peça» feia uns 190 metres de llargada. Cadascuna d’aquestes «peces» ja constituïa un palan-gre i al conjunt format per la unió de diversespeces d’aquestes se l’anomena també palangre.

Cadascun d’aquest palangres, diguem-los «individuals», tenia unes 19 braçolades de niló monofilament (del transparent comunament utilitzat per a pescar amb canya) d’uns quatre metres de longitud. Cadascuna d’aquestes braçolades anava lligada per un extrem a la mare i per l’altre s’hi enferia un ham. La separació entre la lligada de dues braçolades consecutives era d’entre 8 i 10 metres. En cada extrem de la mare s’hi posava un plom d’entre 100 i 200 grams de pes per ajudar-lo a enfonsar-se. Tot aquest conjunt anava plegat dins d’una cofa de vímet, que era una mena de cistell circular, de parets baixes i inclinades enfora i amb el fons de xarxa per permetre escórrer l’aigua. Els hams anaven clavats correlativament a la vora lleugerament més engruixida de la cofa. Els palangres així estibats en cofes s’amarraven consecutivament els uns amb els altres fins a formar un llarg palangre als extrems del qual s’hi amarrava la sirga amb els morts i galls corresponents. En els darrers 10 anys, però, això ha canviat radicalment. Actualment, una «unitat» de palangre de lluç és fet d’una mare de niló monofilament d’entre 1 i 2 mil•límetres de diàmetre, normalment d’una sola peça i que ja ve preparat «de fàbrica» amb uns giratoris col•locats a intervals regulars. Un giratori és una peçade llautó, de forma i mida variable, que permet que la braçolada (o el cap que s’hi amarri) giri sobre el seu eix sense transmetre la torsió a l’altre cap al qual s’amarra, evitant o reduint, doncs, la possibilitat d’embolics. Com en el palangre «antic», les braçolades es lliguen a la mare, però en aquest cas no directament sinó a través del giratori. Com sempre, a l’extrem de cada braçolada hi va enferit un ham. Aquest palangre «unitari» és molt més llarg i voluminós que els antics i la quantitat d’hams que s’hi posen depèn, en gran part, del gust del patró. Diguem que un nombre raonable d’hams per a un palangre «unitari» voltaria les 200 unitats. Cadascun d’aquests palangres «unitaris» ja no s’estiba en una cofa de vímet, sinó en un caixó quadrat obert per la part de dalt i amb unes peces mòbils rectangulars en una de les cares laterals que s’introdueixen de dalt a baix per unes guies i que, apilades, formen una de les parets del caixó. A la part superior de cadascuna d’aquestes peces hi ha, tot al llarg, una tira de goma gruixuda amb un tall vertical on es fica l’extrem de la braçolada prop de l’ham per tal de mantenir-lo al seu lloc. Si, amb el palangre antic, la feina d’escar els hams era força lenta, amb els nous palangres i la disposició dels hams, que tot just hem descrit, aquesta tasca és notablement més ràpida. A l’hora de pescar, el patró decideix quants caixons de palangre calarà.

El primer que s’ha de fer per a pescar amb palangre és aconseguir un bon esquer per posar als hams. Normalment, per al lluç, l’esquer acostuma a ésser sardina.

Amb tot preparat, la barca surt del port. Abans d’arribar al calador i mentre es navega s’esquen els hams. Quan s’ha acabat d’escar, es lliguen els extrems dels palangres que hom pretengui calar. Seguidament, es mesura la quantitat de sirga necessària segons els fons que hi ha i s’amarra als dos extrems lliures del palangre. Un cop s’ha arribat al lloc desitjat per a calar, el pescador llança el gall al mar i el segueix tota la sirga i el mort.

S’ajusta la velocitat de la barca a la de qui cala l’art per tal de no prendre mal amb un ham i així, de mica en mica, va sortint tot el palangre, sempre a favor del corrent per evitar que tot caigui en una pila. Quan s’ha arribat al final del palangre, es llança l’altre mort, la resta de la sirga i l’altre gall, per aquest ordre. En acabar es torna a port i, normalment, l’endemà ben de matí es torna al calador a llevar-lo, i millor si el temps és bo.

L’operació de llevar el palangre és lenta i gens fàcil, perquè el palangre té l’inconvenient d’embolicar-se amb molta facilitat. Primerament cal esbrinar d’on ve el corrent, per tal de llevar tenint-lo de popa. Després s’agafa el gall i es posa la sirga al llevador, que fa la feina de pujar el mort, el que quedde sirga entre aquest i el palangre i el palangre mateix. A mesura que van sortint els peixos agafats als hams, un pescador els desenganxa mentre una altre va endreçant el palangre al caixó. Quan l’ham s’ha clavat molt endins del peix o s’agafen peixos de mossegada perillosa, el més senzill és tallar la braçolada.

Abans de tornar a fer servir el palangre que s’acaba de llevar, el pescador ha de fer la feina que s’anomena d’»enllestir» el palangre. El significat d’aquest verb inclou totes aquelles tasques que cal fer per tal que el palangre torni a estar en òptimes condicions per a pescar: posar braçolades perdudes, enferir hams tallats, desfer embolics, etc.

Amb el palangre es pot pescar a tot arreu, tant en fons de sorra com de roca, en un alguer o en fons de fang. Pescar en roca, però, és compromès pel risc d’enrocar que hi ha. Les espècies que es capturen amb aquest art són molt diverses, depenen bàsicament de l’esquer i de la mida de l’ham. Les més comercials són: lluç, congre i llobarro.