El tremall

El tremall, sovint anomenat genèricament «xarxa», és un art de pesca extremament popular a les nostres costes. És format per peces d’aproximadament 1,5 m d’alçada per uns 80 a 100 metres de longitud, aproximadament.

De tota manera, depenent del fabricant i del tipus de malla, les dimensions poden variar notablement.

De cadascuna d’aquestes peces «individuals» se’n diu tremall o, també, «peça». No obstant això, quan es cala el tremall no se’n cala mai una peça sola, sinó que se n’uneixen unes quantes pels extrems. D’aquest conjunt de peces, els pescadors també en diuen tremall o «peces».

Un tremall consta de tres xarxes, de les quals les dues exteriors són iguals i cadascuna d’elles s’anomena armall. La xarxa interna té la malla molt més petita i la seva superfície és d’aproximadament el doble que la dels armalls. Els pescadors, d’aquesta xarxa, en diuen lli.

En tota la longitud el tremall té dues cordes. La de dalt és el buldau de suros i la de baix el buldau de ploms. Aquestes cordes superior i inferior s’hi amarren verticalment les tres peces que formen el tremallL’eficàcia del tremall com a art ve del fet que el lli és notablement gran que els armalls. Com que les tres xarxes van lligades als buldaus i el lli és més gran que els armalls, el lli fa bosses i els peixos hi queden embolicats. És a dir, quan un peix arriba a la xarxa, travessa un dels armalls sense saber-ho, perquè la malla d’aquesta xarxa és ampla. Aleshores toca el lli amb el musell però, com que aquesta xarxa és molt més gran i queda fluixa, no se n’adona i el va empenyent fins que travessa l’armall del cantó contrari d’aquell per on ha entrat. Quan ja ha estirat tant el lli i aquest ja no es dóna més, el peix intenta girar cua, però ho fa per una malla diferent de la que ha passat i, a més, les espines se li queden enganxades a les malles. El peix, doncs, queda agafat al tremall, i és el que en llenguatge de pesca se’n diu «quedar emmallat».

El pescador de tremall acostuma a sortir a calar les peces cap a la tarda.

Quan ha arribat a lloc, com succeïa amb el palangre, llança el gall, la sirga i el mort. Després va calant el tremall, operació que cal fer sense que s’emboliqui, és a dir, amb els suros sempre amunt i els ploms a la part inferior per tal que quedin al fons formant una paret vertical perquè si no l’art no pescaQuan s’ha acabat de calar el tremall, es llança el segon mort, l’altra sirga i l’altre gall.

El pescador torna a port i normalment l’endemà, a trenc d’alba, hi tornarà per llevar la xarxa. Per a xorrar el tremall també s’empra un llevador que va col·locat a la proa de la barca.

A mesura que el van traient de l’aigua, el tremall s’apila damunt la barca, deixant a banda els trossos de xarxa on hi ha quedat peix emmallat per desemmallar-lo després, ja al port o tornant a terra, i que és l’operació més feixuga d’aquesta pesca, deixant de banda la de «remendar» les peces (quan s’hi ha fet algun estrip).

Amb aquest art es pot pescar en fons de tota mena (llevat d’impediments tècnics), sempre tenint la precaució que en el lloc on es cali l’art no hi hagi obstacles excessivament punxeguts, com corall, per exemple. que podria estripar la xarxa. Les espècies que es pesquen són molt diverses. galera, cargol de punxes, sípia, llobarro, moll, llíssera, llenguado, i un llarg etcètera