La nansa

És un parany que atreu els peixos, que després hi queden atrapats a l’interior. La forma més comuna d’una nansa és troncocònica i la paret s’estreny per un extrem per formar la boca.

Les nanses es construeixen (o més ben dit, es construïen) quasi totalment amb jonc o vímet. També hi intervenen la corda i la fusta, tot i que en molt petita proporció. La boca de la nansa es pot obrir i tancar amb una tapadora. Per la boca s’hi fica l’esquer abans de pescar i per ella es treuen els peixos que hi han quedat atrapats. La cabestrera és una corda que va lligada longitudinalment a banda i banda de la nansa i prop de la boca i que serveix per a amarrar la nansa a una altra corda que va unida per un dels extrems a un mort i que seria anàloga a la mare d’un palangre. Els bastons són uns pals de fusta lligats per fora de la nansa i que li donen rigidesa, actuant a tall de costella. A la part de baix, que forma la base, la nansa té un embut, anomenat afàs, orientat cap endins. Del lloc on les parets laterals s’uneixen amb la part inferior de l’afàs se’n diu ressabagai. L’entrada de l’embut per on neda el peix abans de ficar-s’hi s’anomena barbada. Com que la nansa és un parany, a la part més interior de l’afàs hi ha uns bastonets prims i flexibles, també de jonc o vímet, que tenen un dels extrems en punxa i mirant cap endins. Aquests bastonets permeten l’entrada del peix, que els empeny en ficar-s’hi, però li impedeixen la sortida. S’anomenen puntalets de la barbada.

Les nanses així descrites mesuren, en general, entre 1,20 i 1,30 m d’alçària i uns 70 cm de diàmetre en el ressabagai. La majoria de vegades les fabriquen els pescadors mateixos, però també se’n poden trobar en botigues especialitzades en articles de pesca.

De nanses n’hi ha de moltes formes i dimensions, tot i que aquesta que hem descrit és la més corrent al port de Vilanova i la Geltrú.

Les nanses es calen individualment o bé, més sovint, lligades a intervals regulars a una corda horitzontal, el que se’n diu calar en to.

Com que les nanses s’acostumen a deixar durant uns quants dies o una temporada dins de l’aigua, el pescador, on hi ha perill de robatoris, no sempre fa servir galls visiblesexteriorment, sinó que pren senyes (enfilades i situacions respecte de terra) per trobar- les després.Quan les nanses es deixen uns quants dies calades no hi ha una hora exacta per sortir.Quan el pescador canvia diàriament de lloc (cosa poc habitual), acostuma a sortir al matí amb les nanses ja escades.

Quan ha arribat al lloc on pretén calar, llança el gall, la sirga i el mort. Segueix la mare, i les nanses baixen a intervals regulars. És important fixar-se que en aquesta pesca només es fa servir un gall, una sirga i un mort. Això és així perquè, com que les nanses pesen molt poc, elles mateixes es van movent i es posen sempre a favor del corrent. Normalment, no es calen més de deu nanses, separades cadascuna entre deu i quinze metres. Les nanses es deixen tota la nit i l’endemà o quan convingui es lleven. A mesura que van arribant damunt de la barca, s’obren per la boca i se’n treu el peix que hi ha.

La nansa és un sistema molt bo per a pescar sípies. Per fer-ho no s’hi posa esquer animal, sinó que s’hi posen branques i fulles de galzeran, normalment. L’època que més se’n pesquen (març, abril i maig) és quan es reprodueixen i les femelles entren a dins per pondre els ous a les branques. Empaitant-les, també hi entren els mascles. Els ous queden penjant de les branques de galzeran on es desenvolupen i eclosionen normalment, per la qual cosa aquesta modalitat de pesca de sípia és poc o gens perjudicial per a les poblacions d’aquesta espècie.

Amb la nansa es pot pescar a tot arreu i en tota mena de fons. Les espècies més freqüents que s’agafen amb nansa són: llagosta, sípia, congre, bròtola i algun llobarro.